Portbou

Correu electrònic Imprimeix PDF

portbou-2La primera vegada que vaig visitar Portbou, em va semblar un poble anglès. Devia ser a finals d'una tardor, i acabava de ploure. Les muntanyes pelades que envolten la vila, al costat del mar, oferien un verd intens, fosc. Les ones del mar colpejaven contra les roques corcades i morien convertint-se en escuma blanca, la saliva de Poseidó. Les barques dels pescadors no havien sortit a pescar, perquè la mar estava força picada. El passeig davant del mar restava sol, sense ningú enlloc, feia fred i podia tornar a ploure en qualsevol moment. Les grans cases, d'amples balconades, façanes negres i humides, escopien fils de fum per les xemeneies, que s’abraçaven amb la boira que començava a esvair-se després de la pluja. Vaig veure la gran estació dels trens, els magatzems, les vies, les velles i atrotinades dependències de l'antiga duana, la caserna de la guàrdia civil... Prop de l'estació s'aixecava, solitària i tètrica, la gran església neogòtica... I per un carrer, per casualitat, passaren uns anglesos, parlant en anglès i amb grans paraigües plegats a les naus. Per un moment, amb els prats verds, la mar i la costa esquerpa que l'acompanya, l'estació i els trens, l'església d'estil gòtic i els anglesos; vaig pensar que em trobava en un poble de la costa anglesa.

Portbou, tot i el seu aspecte anglès, és un poble empordanès, cap d'un municipi situat a l'extrem nord-oriental de l'Alt Empordà, a la costa i a tocar el límit amb la comarca francesa del Vallespir. El Tractar dels Pirineus convertí Portbou en frontera internacional.

La vila va néixer amb la construcció del ferrocarril durant la segona meitat del segle XIX. S'hi establí una important estació i la duana internacional. Durant més de 100 anys Portbou ha viscut del ferrocarril i els seus serveis, de la duana, de la pesca, i en els darrers anys també del turisme.

L'any 1992 amb la suspensió de les fronteres de la comunitat europea es varen perdre alguns llocs de treball. Això ha produït que la població hagi quedat estancada, car algunes famílies marxaren del poble. Tot i això els serveis al turisme han augmentat i ha ajudat a cobrir els llocs de treball que es perderen de la duana. El que no es sap és com afectarà el fet que el tren d'alta velocitat (el TGV) passi per la Jonquera i no per Portbou. La carretera que mena a Portbou des de Llançà, passant per Colera, és estreta, plena de revolts i a voltes perillosa. Aquesta carretera s'havia de millorar i això ajudaria al desenvolupament de Portbou.


El paisatge és dur i alhora atraient. La vegetació és escassa degut a la sequera i als cops forts de la tramuntana. El terreny és molt accidentat. Les Alberes, últimes muntanyes dels Pirineus s'ofeguen a la mar oferint un paisatge terrible.

El límit septentrional del terme (de 9'3 km2) és la carena de l'Albera, frontera actual amb França. Al municipi de Portbou aquesta divisòria s’inicia, a ponent, amb el coll de Taravaus i segueix vers llevant pel coll dels Empedrats i de Rumpisó, el Pla del Ras i el Quenoig, el pic més alt del sector amb 671 mts. D'allí davalla vers el coll de la Farella, el coll dels Frares i el coll de Belitres fins a tocar el mar a la punta de l'Ocell. Aquest darrer punt, situat entre el cap Cervera, al nord, i la punta Falcó, al sud, és el límit de tramuntana de la costa empordanesa.

A migdia de la punta de Falcó, entre el cap de Portbou i la punta Claper, es forma la gran recolzada de la cala o badia de Portbou al fons de la qual hi ha el poble.

Antigament les muntanyes estaven cobertes de vinyes i oliveres que treballaven alguns masos. Les feixes fetes amb parets de pedra seca estan avui cobertes de garrigues i algun pi. Gairebé cada estiu hi ha incendis que cremen els pocs pins petits que hi ha. La tramuntana i la sequera ajuden a que la vegetació sigui escassa. Escampats pel terme hi ha alguns monuments megalítics, en general no gaire ben conservats. Es destaca el Dolmen del Coll de la Farella, Querroig. En els darrers anys s'estan trobant restes de nous dòlmens.

La vall i la cala de Portbou eren paratges deshabitats de la parròquia de Sant Miquel de Colera, dominats pel monestir de Sant Quirze de Colera que gaudia del delme del peix d'aquest litoral almenys des del segle X.

L'any 1592 el monestir de Sant Quirze fou incorporat al de Sant Pere de Besalú el qual des d'aquesta data posseí els drets sobre les cales del terme: Portbou, les Portes, Freixe i Freixenet.

Durant el segle XVIII consta que entre Sant Miquel de Colera i la frontera amb França no hi havia cap lloc habitat. Segons un document posterior a l'any 1768, l'abat de Sant Pere de Besalú, concedí beneficis a la família Budallés, de Ripoll, perquè poguessin treballar la terra i explotar el bosc d'una part de l'actual terme de Portbou. El mas Budallés es troba a uns tres kms. terra endins i a ponent de la vila.

Hom creu que durant el segle XVIII, per les cales properes on ara hi ha Portbou o en la mateixa platja del poble hi havia algunes cabanes de pescadors dels pobles veïns.

Abans de la construcció del ferrocarril a Portbou hi vivien una dotzena de persones (unes barraques, dues o tres cases i un reduït destacament de carrabiners que vigilaven la frontera). La població actual va néixer el dia 20 de gener de l'any 1878, quan s’inaugurà el tram de ferrocarril de Figueres a França i l'estació internacional de Portbou. Per emplaçar les vies, l'estació i els diferents serveis ferroviaris i duaners, s'hagué de construir, a la petita vall de Portbou, entre el túnel de la Pineda (o de Colera) i el de Belitres (o de Cervera), una esplanada artificial de més de 22 metres d'altura. Entre aquest terraplè i el mar va créixer la població formada per treballadors del ferrocarril i la duana, i tot un seguit d'establiment per oferir serveis als passatgers.

Portbou fou, inicialment, un agregat del poble veí de Colera que era el cap del municipi. El ràpid creixement de Portbou va fer que prengués la capacitat municipal a Colera (l'any 1885). Això provocà malestar entre els veïns de Colera que es manifesten pels carrers del poble. Colera aconseguí la segregació de l'Ajuntament de Portbou l'any 1934, en temps de la segona República.

La vila de Portbou presenta una Rambla o passeig, paral·lel a la platja, que cobreix l'antiga riera. El passeig posseeix uns plàtans que donen bones ombres a l'estiu i bancs per seure. Hi ha moltes botigues, bars i restaurants.

La badia de Portbou servia de refugi als pescadors dels pobles d'aquest litoral, sobretot quan es girava la tramuntana. Sembla que s'hi solien arrecerar les "barques del bou", especialment d'Argelers, Banyuls i Cotlliure. Hom creu que aquest és l'origen del nom del lloc.

portbou-3L'església parroquial de Santa Maria de Portbou va ser aixecada a finals dels anys 70 del segle XIX. Les obres foren finançades per la companyia del ferrocarril.
És una obra neogòtica de l'arquitecte barceloní Joan Martorell i Montells.
Destaca la façana principal amb diversos relleus i llegendes al·lusives a la Mare de Déu.
El campanar és una torre de planta octogonal que té un pis superior d'arcs apuntats i és remuntada per una gran creu de ferro.
La llarga escalinata d'accés a l'església fou construïda l'any 1933, obra de l'arquitecte empordanès Pelagi Martínez.

laltemporda.cat Tel. 902 88 92 67 - 650 750 661 - Pl. President Tarradellas, núm. 11 - 17600 FIGUERES (Girona) - info@9diari.com

Estadisticas Google